GENERAL MORAGUES
Josep Moragues i Mas ((28-feb-1669, Sant Hilari Sacalm ~ 27-mar-1715, Barcelona) va ser un militar, que va lluitar pel bàndol austriacista a la Guerra de Successió, i Fill Il·lustre de Sant Hilari Sacalm.
Oficial de miquelets,Coronel de cavalleria,General de Batalla,Governador de la Seu d'Urgell-Castellciutat,Comandant de les fronteres de la Cerdanya,Comandant de Fusellers de Muntanya.
Nascut en el que llavors era la Vegueria de Vic, fill d'un pagès terratinent, es féu càrrec de la hisenda familiar als 16 anys a resultes de la mort del seu pare. Als 24 anys es casà amb Cecília de Regàs, emparentant-se gràcies a aquest matrimoni amb una de les famílies de la baixa aristocràcia rural catalana.
Formà part de la colla de patriotes Vigatans que el 1705 s'alçaren en armes contra el Virrei borbònic Francisco de Velasco i propiciaren el Tractat de Gènova entre Catalunya i Anglaterra, El 1707 En Josep Moragues fou ascendit al grau de General de Batalla.
Malgrat tenir una graduació superior, el General Moragues es posà sota les ordres del Coronel Antoni Desvalls, Marquès del Poal i comandant en cap de totes les tropes catalanes a l'exterior de Barcelona. Reprengué la lluità al front exterior i formà part de les operacions del Marquès del Poal fins el 18-set-1714, quan s'acollí a la capitulació de la fortalesa de Cardona.
El 21-mar-1715, amb 46 anys ,Amagat a Montjuïc va ser delatat , fou capturat per les tropes borbòniques quan intentava fugir de Catalunya amb d'altres oficials militars al regne de Mallorca, que encara resistia lliure de l'ocupació borbònica. Al general Moragues no se li reconegueren els honors militars i fou executat junt amb els capitans Jaume Roca i Pau Macip de manera infamant aplicant-se-lis el càstig reservat als traïdors: fou arrossegat viu pels carrers,de Barcelona amb un cavall fins al patíbul, descalç i amb camisa de penitent , on fou executat, decapitat i el seu cos fou esquarterat. La seva calavera decapitada, fou penjada en una gàbia de ferro al Portal de Mar de Barcelona, amb una inscripció en llatí que deia:
«"Josep Moragues, per haver comès el crim d'una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia."
Malgrat les súpliques de la seva vídua, el cap no es va retirar fins al cap de dotze anys,com a escarni a tots aquells que es resistissin a la tirania absolutista borbònica i a l'administració dels seus lacais botiflers. La seva muller i familiars foren empresonats.
Després del Tractat de Pau de Viena de 1725 que significà la pau definitiva entre Felip V i Carles III, la seva muller fou alliberada de la presó. A instàncies d'aquesta i mitjançant les pressions diplomàtiques de l'ambaixador austríac Königsegg, la calavera del General Moragues fou despenjada a mitjans de -feb-1727;
El mas Moragues i la seva propietat s'estenien pel pendent de la vall de Joanet (o vall de Ridecós), que des de sempre ha format part de la parròquia de Sant Hilari Sacalm. Els terrenys del mas arribaven fins el centre del Pla de les Arenes on hi havia, i encara hi ha, la masoveria del mas, anomenda aleshores Cortals de Moragues i actualment Cortals del Mig.
És per això que, com a fill il·lustre, disposa d’una plaça a Sant hilari, amb un momument que recorda aquesta feta.
GUILLERIES
Són un massís muntanyòs travessat per la conca del Riu Ter, situat al Nord de la Serralada Prelitoral Catalana i al Sud de la Serralada Transversal, compartit per les comarques de La Selva i Osona.
Poblat per alzinars i algunes suredes, de caire mediterrani, i rouredes i fagedes, de caire eurosiberià, si bé en bona part han estat substituïts per conreus forestals, principalment castanyedes i plantacions de pins exòtics i avets, formant un conjunt boscòs de gran extensió i poca població. El punt més alt és Sant Miquel de Solterra o de les Formigues (1.204 m) i en els seus dominis es situen els embassaments de Sau i Susqueda. El clima és força plujós, pel contacte muntanyenc, no lluny dels Pirineus i prop de la Mediterrània, amb 1 000 mm de precipitacions anuals, una bona quantitat de les quals cau durant l'estiu.
Comprèn els municipis de Sant Hilari Sacalm, Osor, Susqueda, Vilanova de Sau, Sant Sadurní d'Osormort, Espinelves i Viladrau. Antigament, els municipis de St Romà de Sau, Querós i Susqueda també en formaven part, però avui resten negats sota les aigües dels citats embassaments artificials, per a produir electricitat i reserva d’aigua per a l’àrea metropolitana.
El nom de les Guilleries (abans, la Guilleria) apareix avançat el s XVIII. Primitivament hom l'anomenava la muntanya d'Osona (Monte Osonense, l'any 929). Pertanyia a la vegueria d'Osona i al bisbat de Vic, excepte Cladells, Sant Feliu de Buixalleu i Arbúcies (menys Joanet), que eren de Girona. La creació del comtat d'Osona (1356-72) féu passar quasi tot el territori de les Guilleries a la vegueria de Girona, però fou un fet transitori. La creació de les províncies (1833) repartí aquest massís entre les de Barcelona i Girona.
SERRALLONGA
Joan Sala i Ferrer, anomenat també Serrallonga, (Viladrau, 23 d'abril de 1594 - Barcelona, 8 de gener de 1634) va ser un bandoler català que ha romàs com a personatge de llegenda. fou el cinquè de nou germans, quatre dels quals acabarien dedicant-se, també al Bandolerisme.
Nascut a la Casa de la sala a Viladrau, fill de nyerro, als 4 anys perdé la mare. De jove, treballant a Can Tarrés de St Hilari, va conèixer la pubilla del Mas Serrallonga de Querós, amb qui es va acavar casant, tingueren 5 fills i acabà agafant el nom de la casa.
Denunciat per un veí, aconseguí alliberar-se quan l’anaven a detenir, matant el delator en el mateix fet, i així un cop fora de la llei sols es va poder dedicar a fer de bandoler com a manera de viure.
No tardà en aconseguir ser el cap de la banda de bandolers de la que també formaven part els seus germans. Alternava robatoris i segrestos amb llargues estades al seu mas, el gran coneixement del terreny el permetia escapolir-se amb facilitat de les tropes del lloctinent quan aquest l´ assetjaven.
Durant vuit anys fou un mal son per a les autoritats, del govern de Felip IV Borbó
Va ser capturat a Ca l'Agustí, junt amb la vídua Joana Massissa de 19 anys d´ edat, amb qui havien fet força malvestats el darrer any, a Santa Coloma de Farners i va ser executat el 8 de gener del 1634 a Barcelona.
L’imaginari popular afirma que Robava als rics per repartir als pobres i per això la seva vida es va convertir en un símbol, motiu de romanços, corrandes, cançons populars, auques o inclús obres teatrals com la d’en Víctor Balaguer.
Tant ha restat en l’imaginari popular, que són unes quantes les viles escampades arreu del territori català que encara fan el Ball d’en Serrallonga, com és el cas de St Hilari amb el ‘Torna Serrallonga’
NYERROS I CADELLS
Som a les primeres dècades del S XVII, abans del Corpus de 1640 inici de la guerra dels Segadors.
Catalunya es troba dividida entre aquests dos bàndols, Nyerros i Cadells..
Els cadells vindrien a ser els representatnts del poder central, la autoritat regnant, borbònics.
Els nyerros, eren els del bàndol rural català, enfrontat amb el poder del virrei a Barcelona.
El nom no sembla clar d’on prové en cap dels dos casos, però segurament provenen de noms de cases senyorials; així doncs el cas de la baronia de Nyer, situada al comtat del Rosselló i pertanyent a la família dels Banyuls, per extensió, designava el bàndol nyerro i també tenim els vassalls i habitants d’aquesta baronia .Per contra, la dels Cadell originaris d'Arsèguel, domini familiar dels Cadell al comtat de la Cerdanya. A més, és clar de les evidents connotacions despectives que comporta el joc de paraules ésser anomenat cadell, és clar...
El més gran Bandoler Català nyerro, en Rocaguinarda, fou un cabdill precursor a l’altre gran cabdill nyerro, en Serrallonga.
Ambdòs simbolitzen la defensa del patrimoni rural, austriacista i català, en contra del poder central borbònic, estatal, representat pels Borbons d’en Felip IV.
Èpiques són la multitud de batalles lliurades entre els dos bàndols ( d’aqui, el nom de bandoler ) amb morts i ferits constantment, sobretot a la zona de la Plana de Vic i a les Guilleries, tot i que també actuaren pel Vallès arrivant fins a Vilanova inclús a Valls.
Tot i això, foren el nucli o embrió que permeté el Famós Pacte de St Sebastià o dels vigatans, que ajuntà totes les forces antiborbòniques i plantà cara a l’imperi Borbó, fins a la caiguda última de Barcelona, l’11 de setmbre de 1714. Durant molts anys, vigatans eren els antiborbònic austriacistes, enfrontats als botiflers seguidors d’en Felip IV.
ST HILARI SACALM
L’església parroquial de Sant Hilari , que és patró d’aquest poble és d'origen romànic, i fou remodelada el 1877. Conserva una part romànica (s.XIIè), i un sarcòfag de pedra (s.XIVè).
St Hilari és la vila més gran de les Guilleries i situada en el cor d’aquest massís, actualment a la comarca de La Selva, i per tant capital d’aquesta contrada natural. També anomenada la vila de les 100 fonts, ja que en el seu terme se’n comptabilitzen més d’un centenar...en destaca entyre d’altres i com a patrimon immaterial el seu Via Crucis vivent, declarat festa d’Interès Nacional. També en destaquen la indústria de la torneria i envasament d’aigues minerals, i de l’ultim segle cap aqui, el turisme també esdevé una indústria important.
A la renovada plaça del Doctor Robert, sota el porxo s’hi poden celebrar algunes de les festes pròpies com la fira del bolet o el Ball de Torna Serrallonga, a l’octubre. En canvi, la fira de la fusta i tallada de troncs amb exhibicions ( “pelar suro", "fer rodells" ) , concursos d’exhibicions d’arts i oficis bosquerols i competicions de caire forestal es realitza a l’estiu, pel segon diumenge d’agost i en llocs més espaiosos .
Cal destacar la plaça dedicada al fill il·lustre de la vila de St Hilari, Josep Morages. Inaugurada al 1991 va ser una de les obres que engrandí l’estructura de la població.Ubicada a l’antic Turó d’en Rovira, té 1600 m2, és pavimentada i de forma rectangular. En un extrem, sobre un petit estany, hi ha el monument (obra és de l’escultor gironí Domènec Fita ) dedicat a Josep Moragues heroi i màrtir de la Guerra de Successió. El monument és representat per dues portes de formigó, una dreta i l’altra al revés, de 7 metres d’alçada unides per una biga, d’on penja un cub que recorda la gàbia on restà el crani de Moragues durant 12 anys, per escarni a la dissidència catalana.
Museu Guilleries
És el museu de les muntanyes de les Guilleries, en els vessants del medi natural, de l'home i el medi i situat a la plaça del Dr Robert de St Hilari.
Vol donar a conèixer el medi físic i natural de les Guilleries mitjançant la interpretació dels seus ecosistemes dominants a través de diorames, esquemes, fotografies, audiovisuals... També ho fa amb les espècies de flora i fauna més representatives de la zona.
Vol incentivar l'interès per conèixer aquest massís de la serralada Prelitoral i mostrar que, tanmateix, es pot fer un ús tradicional i sostenible de l'espai natural.
A més, el museu Guilleries també us ofereix rutes guiades per a temes específics.
Aqui hi han els horaris: http://www.santhilari.cat/seccio/municipi/coneixer/content/75
Font picant
La Font Picant va ésser reconeguda per les seves propietats de les seves aigües minero-medicinals a finals del segle XIX, gràcies al doctor Gravalosa que l’any 1779 les va donar a conèixer. Era especialment recomanada per a la cura d'afeccions hepàtiques (pedres de la bufeta biliar) i afeccions urinàries (pedres als ronyons). La fama que van assolir aquestes aigües van propiciar l’aparició del balneari.
Situades al peu de la riera i a 4,5 km de la població,en direcció a Osor. Aquest balneari es converti en centre d’estiueig durant moltes dècades.
La construcció de l’antic balneari de la Font Picant va durar 10 anys i es va inaugurar el 15 de juny de 1881. Comptava amb 100 habitacions amb bany (250 llits), saló restaurant, sala de festes, capella, sala de billars, escenari, zona de passeig, tennis, etc. Va disposar de llum elèctrica abans que el poble de Sant Hilari gràcies a una petita central hidroelèctrica situada a la riera d’Osor, prop del balneari. La construcció actual és de 1927, obra de l’arquitecte Josep Mª Pericas.A més des ser un gran centre amb fins medicinals, també era un lloc de trobada de la flor i nata de la burgesia catalana. D’ençà de la Guerra Civil ja no s’obrí mai més com a balneari.Actualment, el balneari està tancat al públic, però algunes de les sales han estat rehabilitades per visitar-les.
Pous de neu i de glaç
Pels voltants de Sant Hilari hi ha uns quants pous de neu i de glaç. Dos són descoberts,el de Saleta, de glaç, i el del Soler, de neu, i dos coberts, un a la font Picant, l’altre prop del Sobirà.
El de la font Picant està situat en el que havien de ser elsjardins del balneari, fets després de la guerra, a la dreta de la carretera. Té unaalçada de 7,5 metres i una amplada de 5 metres amb paret de pedra i volta de maó.És del s. XIX i cobria les necessitats del balneari o Hotel Martin.
Pou de glaç cilíndric que conserva del tot la seva estructura. Té una sola obertura i està cobert amb una volta de rajol. Segurament aprofitava les aigües de la propera riera d'Osor, que s'entollaven en un petit estanyol conegut amb el nom de "llac de la Font Picant". Des de la construcció del balneari a finals del segle XIX anà destinat en bona part al consum propi.
L’origen dels pous de glaç, però, ve de més antic, ja que consta que a l’edat mitjana els senyors feudals benestants, solien disposar d’un pou de glaç i així, tenir gel tot l’any; mé que per conservar aliments, aquest gel es feia per a cuinar delicadeses com ‘gelats’ reservat caprici per als més rics i goluts.
Aquests pous, situats sempre en llocs obacs, es nodrien normalment de glaç provinent de les muntanyes properes ( com per exemple el montseny ) i transportat de nit, en barres embolicades amb palla i transportades per animals de bast fins al pou, on podien romandre tot l’estiu tranquilament.
Can Rovira
Antiga construcció sota domini dels Gurb situada a la sagrera de Sant Hilari, documentadaa mitjan del segle XV. Fou molt reformada en diferents èpoques, unad’elles el 1692. Es construí sobre el que devia ser l’antiga domus de Ribes. És una construcció enorme, amb tres plantes, amb llindars i cantonades de pedra, que indiquen diferents períodes de construcció succesives, i amb un portal dovellat. Al llarg dels segles fou residènciade la família dels Rovira, amos de gran part de Sant Hilari, fins que moriren sense descendència. L’any 1995 l’edifici passà a propietat municipal i la reforma de l’immobles’inaugurà el 1999, com a oficina de turisme, sales d’exposicions i altres serveis municipals.
Les estovalles de Can Rovira
Actualment, a la façana d’aquest emblemàtic edifici hi podem gaudir d’un mural que ens vol recordar aquesta llegenda tant pròpia i estimada a St Hilari. Ens explica la llegenda com:
Can rovira, era la casa pairal més forta i gran de la vila. Des de sempre i fins fa poc anys, en morir la darrera mestressa supervivent de la familia, unes estovalles es posaven a l’altar que hi havia davant la casa, en el dia de Corpus. Afirma la llegenda que aquestes estovalles eren dels Encantats, que vivien a un palau sota terra, aprop del paratge anomenat Roca d’en Pla. Sembla que aquests ‘encantats’ estenien les tovalles a les roques i un bon dia, l’hereu de Can Rovira que passava per allí, va fer la pensada d’arreplegar-les i fugir correns. Els encantats, éssers mig mitològics, ho van veure i el van empaitar i quan gairebé l’atrapen, les campanes de St Hilari repicaren amb el toc d’ànimes; els encantats van aturar la persecució i cridant ben fort digueren -Guarda bé aquestes tovalles, ja que tot aquell qui les conservi mai no podrà ésser pobre. i aquest va ser l’origen de la fortuna i grandesa d’aquesta casa de Can Rovira
LA PETJADA DEL DIMONI DE SANT HILARI SACALM
"Coincidint pràcticament amb un vèrtex dels límits municipals de Santa Coloma de Farners, Sant Hilari Sacalm i Arbúcies, en el paratge anomenat "Tres pins", hi ha una pedra natural al costat mateix d'un camí de molt bon accés (un dels antics camins de Santa Coloma a Sant Hilari) amb una petita petja al cim. La pedra té una alçada de uns 2 metres.
Efectivament, la localització és exacta.
a la pàgina 79 del llibre de Xavier Fàbregas, Tradicions, mites i creences dels catalans (Barcelona: Edicions 62, 1979) hi diu “Prop de Sant Hilari Sacalm, després d’un parell de revolts de la carretera d’Anglès, un dimoni que fugia descalç hi va deixar una gran petjada: el seu peu, segons podem constatar, és una mica més gran que el de l’home”.
Una altra versiódiu:
"El relat conta que a Sant Miquel de Solterra hi havia un diable i sant Antoni Abat que, de tant en tant, jugaven a cartes damunt d'una pedra. El sant, a cada jugada feia 31 mentre que el dimoni només en feia 30. Fins que el diable, cansat de perdre, va llançar una carta amb tanta fúria que va esberlar la roca, al mateix temps que donava un bot i la seva petja hi quedà marcada. Des d'aleshores, aquell lloc s'anomena la Petjada del Dimoni."
De fet, sembla evident que es tracta d'una fita de terme; Ho indica el fet que a la seva part superior té una creu gravada (possiblement hi ha restes d'una altra de més gran, però ara molt malmesa).
LA PEDRA LLARGA
Diu la legenda que en certa ocasió, un home d’edat avançada havia de travessar la riera de St Hilari que anava molt plena d’aigua i va oferir la seva ànima al diable si l’ajudava en aquest mal tràngol. El diable s’oferí a fer-li un pont abans de la mitjanit. La filla de l’home, assabentada del cas, va fer una mica de trampa i fou més llesta que no pas el diable...va anar al galliner i, ventant amb el davantal el gall que solia fer-ho a mitjanit, va aconseguir el quiquiriqui abans de l’hora, de manera que enxampà els dimonis enfeinats i aquests hagueren de fugir cuita-corrents per tornar a les calderes d’en Pere Botero, deixant caure daltabaix la darrera pedra que transportaven i va quedar clavada allí on encara la podem observar.
Avui dia, però, la opinió més extesa és que es tracta d’un menhir que estava antigament situat uns metres enllà, just on s’escau la cruïlla de carreteres i que va ser enretirat en construir la nova carretera.
LA FOSSA DE LA MINYONA
En aquest indret, a l’edat mitjana hi vivia una noia molt llesta, virtuosa i formosa, dotada de totes les gràcies terrenals. També s’explica com a prop de la casa de les clotes, s’hi reunien tot de follets , bruixes i dimonis i els habitants de la contrada estaven tots ben espantats. Com sabeu , la superstició a l’edat mitjana era molt forta.
Aquesta noia, es reia d’aquestes llegendes i tampoc feia com la resta de veins que, arrivant l’hora de fosc es tancaven a casa a resar, espantats , per que cap mal els afectés. Un bon dia, tipa de tanta malaestrugança decidí, contra la voluntat de parents i amics, anar a mitjanit al lloc on deien que tenien les tenebroses trobades, per esvair el dubte i demostrar als vilatans que eren ximpleries tot això de les forces del mal. Sembla ser que va sortir de nit i a pocs minuts de casa, les faldilles l’hi van quedar enganxades amb uns arçosÇ; ella, pobreta, volia fugir però no podia i com era negra nit no podia veure que eren uns arços que la tenien atrapada...llavors l’hi va entrar la por i el pànic i, essent dominada per la por i per la superstició, va creure que era un follet que se la volia endur i va morir allí mateix de l’esglai.
La Roca o Cova dels Encantats
Una roca o una cova, segons les versions, però en tot cas en aquestes contrades es situa una llegenda, que ens explica com hi vivien i hi dormien unes nimfes que, a partir de les 12 de la nit , es posaven a cantar. En aquell temps, va córrer la brama pel poble de que si algú era capaç d’entrar a la vivenda de les nimfes abans de mitjanit i sortir-ne passada la mitjanit, allò que hagués pogut arreplegar esdevindria quelcóm de valuós, si tenia la precaució de no mirar-s’ho fins haver deixat enrere el lloc d’influència d’aquestes nimfes, és a dir, un cop passat el rierol que hi ha a l’entrada del poble. També afirma la llegenda que, en certa ocasió una minyona hilarienca, va aconseguir aquesta gesta, però la tafaneria va poder més que la voluntat i quan l’hi faltava poc per travessar el rierol no es va poder resistir a fer una breu ullada al contingut d’allò arreplegat i que duia al davantal,. Va resultar ser un munt de sègol que , ben remenat tenia unes petites traces de puntets que brillaven. Sembla que ningú dubte que, s’hi no hagués estat tant xafardera, en travessar el rierol hauria dut or, enlloc de cereal.
Un dels indrets més coneguts i visitats de Sant Hilari per la qualitat de la seva aiguamineral. Està documentada de la segona meitat del XIX. Situada a 600 metres de la població, s’hi arriba per un ampli i bonic passeig, però també pel camí del bosc,amb un interessant recorregut per practicar el “footing” o una bona caminada. Ala font hi ha un petit monument de Domènec Fita dedicat a Jacint Verdaguer amb motiu de l’estada que féu el poeta a Sant Hilari l’any 1899.
EL PLA DE LES ARENES
És un dels indrets més bonics de les Guilleries, per la seva ubicació, vegetació i paisatge.A 4 km del poble per la carretera vella d’anar a Vic. Prats, diversos tipus devegetació, rieres i belles fonts com la de la Casota, de l’Arç i de la Cau, amb masies encara habitades, com a can Serra, el Cortals, els Clopers, mas Collell i altres amb famílies foranes, com la Talleda, Mascarbó, la Vileta o la Casota de Matamala. A lavora hi ha el manantial Font d’Or. La varietat de vegetació és extraordinària, amb faigs, coníferes, verns prop de la riera, castanyers, roures i en aquests moments amb molts camps amb avets de Nadal. Val la pena perdre-s’hi.
L’ermita dedicada al nen Jesús de Praga és un lloc emblemàtic per als hilariencs, a poc més d’un quilòmetre de la població. Es fa l’aplec el dilluns de Pentacosta. Prop de l’ermita hi ha unes formacions granítiques, on s’hi trobaren restes lítiques d’un possible jaciment arqueològic.
L’ermita es començà l’any 1911, en una primerafase, per iniciativa de Mn. Joan Muntalt. Més tard, i amb aportacions de particulars,s’acabà tal com és ara. És d’una sola nau, de 7 metres de longitud, per 4,6 d’ampladai 4 d’altura, amb un porxo lateral al nord i característiques neogòtiques. Téun campanar d’espadanya i dos pinacles a banda i banda. S’hi feren importants obres l’any 1973 i ara encara és un centre de devoció.
La Font d’en Gurb és un paratge molt visitat, tant per la gent de Sant Hilari com pels estiuejants, que es dirigeixen a la font per beure aigua i reposar. Aquest és un dels recorreguts més planers i fàcils. Aquesta font deu el seu nom a la casa fortificada dels Gurb, situada en el turó de sobre la font.
JOANET
És un petit nucli urbà, de poc més de 50 habitants l’estiu i uns 20 a l’hivern , segons dades de l’any 2006 ; que pertany administrativament al Municipi d’Arbúcies; tot i aixì, degut a la seva proximitat , de sempre ha tingut més relació amb St Hilari i les Guilleries. De fet, el seu terme arriva fins a La Miranda o molt aproptam,bé de la Roca d’en Plà, allí on hem sentit a parlar dels Encantats. Així doncs, també trobem que , l’ermita del nen jesús de praga es troba dins el seu terme.
Aquest indret de Joanet, és conegut pel capbaix des de l’any 889, quan ja era punt fronterer del Bisbat de Vic amb el de Girona i eclesiasticament pertanyia a St hilari fins al S XV. Municipalment, passà a dependre d’Arbúcies al S XIII, quan s’integrà a la familia dels Cardona.
Situat a poc més de 600 m d’altitud, té una esglèsia d’origen romànic, dedicada a St Mateu i que fou completament renovada vers l’any 1619 i posteriorment el 1890 ( quan es bastí el campanar ).
Cal destacar que algunes de les làpides dels rectors del S XVII i XVIII, avui dia es troben formant part de l’escala d’accés a l’esglèsia.
En els seus voltants, com a bona part de les Guilleries hi predominen els conreus d’arbres monumentals
El segon diumenge de maig cel·lebren la trobada de més anomenada’ , la Festa del Roser de Joanet, tot i que la festa major es al 21 de setembre.
La lleva del suro
La pela dels suros es fa des de finals de la primavera fins a mitjan estiu, quan l’arbre creix activament, amb la màxima producció de saba, i la capa tendra de suro de l’any permet arrencar bé tota l’escorça.
L’operació de pelar és delicada, ja que pot ferir el càmbium o capa generatriu, amb el perill d’infeccions i pèrdua de qualitat del suro futur. Es comença seccionant la part superior del tronc, el coll, i es continua obrint el suro longitudinalment amb una incisió anomenada clenxa, fent servir la picassa , una destral especial . Amb el mànec de la picassa se separa tot el pa de suro del tronc, també dit panna, procurant que surti sencer. Un cop arrencada aquesta panna, el tronc pren un color groc viu, que amb els dies passa a rogenc i acaba essent d’un roig fosc al cap de pocs mesos; al cap d’un any, el tronc ja presenta una nova i prima capa de suro que anirà creixent fins la propera pelada.
Les pelades es fan cada 12-14 anys. Algunes vegades, al cap d’uns tres anys de pelar el suro, es practica el procés de ratllat, que consisteix en una incisió vertical a l’escorça que facilitarà la propera pelada, en deixar-hi una marca. El suro que s’extrau a la primera pela d’un arbre se’n diu pelegrí. És més rugós i no apte per fer taps, ja que és d’inferior qualitat que el de les futures lleves. Es fa servir per a trinxar i fer-ne aglomerat, o tradicionalment pels pessebres, etc.
La qualitat del suro depèn de la velocitat de creixement, que determina la porositat i la densitat. Als llocs de creixement lent la qualitat del suro és superior.
